Sabem envellir? - 7 maig - "A propósito de Schmidt"

Una pel•lícula per reflexionar sobre la vida d'un mateix i si sabem envellir

Hi ha quelcom en el senyor Schmidt que el converteix en un ésser odiós, miserable, profundament ordinari.

Potser aquest quelcom sigui la seva pròpia vida, tan normal, tan plana, una vida que, sense dubtes (i potser aquesta sigui la raó que el converteix en un ésser odiós) podria ser la de qualsevol de nosaltres, la de qualsevol ser humà comú i corrent.

 

Interpretat pel sempre enlluernador Jack Nicholson, el senyor Schmidt funciona com un cru mirall cap enfora de la pantalla; la seva personalitat, el seu modus de viure la vida, és un missatge per elevació, tan subtil com esmolat, al cor de segurament molts espectadors que esperaven veure en el film la història que es resisteixen a viure en carn pròpia.

"Les confessions del Sr. Schmidt", tercera pel•lícula del director Alexander Payne, transcorre amb certa resignada malenconia. Retrata un moment crucial en l’historia de Schmidt, un típic ciutadà nord-americà, recentment jubilat, casat des de gairebé tota la vida amb una dona a qui pràcticament no coneix, propietari d'una casa, una auto, una casa de rodes, i pare d'una filla que està a punt de casar-se. Així, sense oferir cap resistència, enmig d'aquesta estructura quotidiana, el Sr. Schmidt planeja sense realment planejar el pas d'un dia darrere l'altre fins que tot acabi alguna vegada, sense pena ni glòria.

 

De sobte, un migdia, el protagonista torna al seu domicili i troba a la seva esposa morta. A partir d'aquí, prenen veu i forma certes molestes preguntes que venien guaitant als seus pensaments.

 

Les respostes a aquestes preguntes no llancen més que una sentència contundent i lúcida: des d'aquest moment, el Sr. Schmidt adquireix consciència que va viure una vida infeliç, que encara és infeliç, i pren la decisió de no resignar-se a això.

 

Així que es puja a la casa de rodes i emprèn un viatge amb objectiu definit: evitar que la seva filla contregui matrimoni amb el mediocre venedor de llits d'aigua que la pretén com a dona.

 

És en aquest punt d'inflexió que comença la pel•lícula que Payne vol contar, i a la que el genial Nicholson li posa el cos.

 

Es tracta d'aquest viatge a la casa de rodes que Schmidt emprèn, a la recerca de la seva filla, però també del seu passat, de llocs que van marcar la seva infància –com casa seva de la infància convertida en trist comerç de venda de pneumàtics–.

 

El trajecte és un fragment clau en la pel•lícula, sobretot per les expectatives que genera en l'espectador las noves aventures que el Sr. Schmidt va aconseguir per a la seva vida. Com a espectador, ser testimoni de l’inici del protagonista, de la seva lluita per trencar la monotonia que va marcar la seva vida, també pot ser pensat com una lluita compartida.

 

En "American beauty", pel•lícula amb alguns punts coincidents, el personatge de Kevin Spacey aconsegueix destruir els motlles d'una vida estereotipada i mor amb un somriure, conscient d'haver pogut torçar la voluntat al destí. En Les confessions..., el Sr. Schmidt es desfà en intents, però no pot evitar caure en la seva pròpia decadència; les seves pors, els seus lligams, la seva incomprensió són massa per a ell. Aquesta càrrega de frustració constant és presa amb ironia i bona dosi d'humor per part de Payne, que a més de treure el millor de Jack Nicholson, també aconsegueix agregar-li a la seva cinta un toc personal que parla del seu mode de veure el món.

 

Com un viatge, la pelicula comença i acaba, però mai aquest final és del tot definitiu. No és la pel•lícula que tots volem veure, perquè simplement es tracta del retrat d'una vida que ningú no vol viure, però que molts viuen.

 

Per això, l'experiència de veure la cinta de Payne és com crear-se un petit espai per dialogar a través d'ella amb un mateix, preguntar-se algunes coses que per òbvies van quedar en l'oblit, i tractar de trobar un camí que porti a trobar respostes.

 

El Sr. Schmidt no les té, es va recordar tard de buscar-les. En aquest buit de solucions didàctiques, potser, pugui arribar a percebre's un punt de partida.