9 de nov. 2010

El proper 3 de desembre... Slumdog Millionaire







El País escrigué:
19/01/2009

El concursante más listo del suburbio indio

La británica 'Slumdog millionaire' es la última sorpresa del cine europeo

La historia de un huérfano de Bombay que llega a la final del concurso televisivo ¿Quiere ser millonario?, una suerte de relato dickensiano pero con todo el color y las contradicciones de la India moderna, se ha erigido en el fenómeno cinematográfico de la temporada. Dirigida por Danny Boyle, Slumdog millionaire, que se estrena en España el 13 de febrero, acaba de arrasar en los Globos de Oro (cuatro galardones, incluidos mejor dirección y película) y se ha colocado a la cabeza del pelotón que apunta hacia los Oscar. "Hay que tener cuidado con las expectativas, porque la certeza puede conducir fácilmente a la decepción", admite Boyle saboreando el mayor éxito de su carrera desde Trainspotting (1996).

El británico (Manchester, 1956) es un cineasta difícil de clasificar que ha transitado por diversos géneros y manejado presupuestos dispares a ambos lados del Atlántico, como la megaproducción al servicio de Leonardo di Caprio La playa, el terror zombi de 28 días después o la fábula de entretenimiento familiar dibujada en Millones. Boyle no prestó mayor atención al libro del diplomático indio Vikas Swarup, Q&A (publicado por Anagrama en España bajo el título ¿Quiere ser millonario?) cuando se convirtió en un superventas traducido a 37 lenguas. Fue el guión de Simon Beaufoy (The full monty) sobre aquella historia de un huérfano que sobrevive en el arrabal más populoso y mísero de Bombay, Dhavari, y la posibilidad de plasmar en el cine el latido de una ciudad vibrante e implacable, lo que literalmente "acabó secuestrándome". "Tan sólo leídas las primeras 15 páginas", explica, "supe que tenía que filmarla.

A sus 18 años, una pregunta separa a Jamal Malik del premio de 20 millones de rupias (400.000 dólares) en la versión india de uno de los concursos más famosos de la historia televisiva. Cómo un chico salido de los vertederos de Bombay ha logrado sortear esas pruebas provoca las sospechas de fraude entre los responsables del programa y su consiguiente detención e interrogatorio. Ése es el arranque argumental que, a base de flashbacks, nos desbroza los avatares de Jamal.

Slumdog millionaire es un drama con tintes románticos y de comedia, al que crítica y público han dispensado una excelente acogida en el Reino Unido y EE UU, a pesar de que un tercio de los diálogos están en hindi.

En los próximos días, Boyle se dispone a presentar la cinta en la India, con la incógnita de cómo recibirán allí las audiencias el retrato del lado más oscuro de aquella sociedad, tan ajeno a las fantasías de evasión de Bollywood. Y, para mayor escarnio, obra de un extranjero. "En Dhavari vimos cosas terribles, la pobreza, la insalubridad, los vertederos. Pero cuando experimentas aquella locura compruebas que va mucho más allá de la visión que se tiene desde el exterior: hay un espíritu muy vivo de comunidad, de capacidad de sobrevivir e incluso de búsqueda de la felicidad. He intentado captar ese espíritu aun a riesgo de que me acusen de dar glamour a la miseria", alega frente a cierta crítica que le imputa una "pornografía de la pobreza".

Los protagonistas infantiles, de los que sólo uno es actor profesional, conforman el gran hallazgo del reparto, que se completa con la estrella bollywoodense Anil Kapoor, el reputado Rifan Khan y la dulce belleza de Freida Pinto.

Danny Boyle desembarcó en Bombay con un reducido equipo británico, porque el grueso de la producción recayó en los medios locales. "Tienes menos control, pero ésa es la forma correcta de filmar en un mundo moderno. Cuando rodamos con Di Caprio en Tailandia, nos convertimos en un ejército invasor. Con mi segunda película en Asia he conseguido enmendar aquel error".

7 de maig 2010

Sabem envellir? - 21 de maig - Las Chicas de la Lencería





Títol original:

Herbstzeitlosen, Die

Gènere:

Comèdia

País:

Suïssa

Durada:

90 minuts

Estrena a Espanya:

9 Maig 2008

Direcció:

Bettina Oberli
I
nterprets:
Stephanie Glaser Hanspeter Müller Heidi Maria Glössner Lilian Naef Annemarie Düringer Monika Niggeler Monica Gubser Manfred Liechti Peter Wyssbrod Alice Bruengger Ruth Schwegler


Sinopsi:

Martha no ha pogut superar la mort del seu marit i tracta de trobar un significat a la seva vida. Les partides de cartes amb les seves amigues Lisi, Hanna i Frieda han perdut la seva alegria i es planteja realment què fer amb la seva vida. Una nit, es va a dormir pensant morir-se. Però la destinació sembla tenir altres plans per a ella.
Preocupades per Martha, les seves tres amigues la convencen, a pesar dels seus 80 anys, de fer realitat el seu somni de ser modista. És llavors quan decideix obrir una botiga de roba interior femenina, moderna i amb tocs eròtics, on destaquen els suggeridors dissenys que ella mateixa imagina.
Aquest fet donarà un gir radical a la vida de totes les dones, submergides en l'ambient provinciano d'una comarca paradisíaca, però avorrida. Hi ha revolada en el poble i els pilars d'aquesta comunitat conservadora tremolen amb la inesperada novetat...
Molta gent no veu amb bons ulls els escandalosos canvis, que suscitaran reaccions inesperades. Però les noies de la lencería no es deixaran intimidar tan fàcilment.

6 de maig 2010

A propósito de Schmidt - 7 de maig - 19 hores.

A propósito de Schmidt

Pel.lícula: A propósito de Schmidt
Nacionalitat: USA Any: 2002
Direcció: Alexander Payne
Actors principals: Jack Nicholson, Hope Davis, Dermot Mulroner
Gènere: Drama
Sinopsi: Schmidt, un home corrent, venedor d’assegurances s’acaba de jubilar. La seva única filla està apunt de casar-se i la seva dona, amb la que portava casat 42 anys mort sobtadament. Es troba completament perdut. Com a primer pas per a donar un nou sentit a la seva vida, decideix apadrinar a un nen africà. La seva vida ha estat un trajecte ple de frustracions, humiliacions i fracassos. Schmidt s’adona que mai ha fat res destacat en la vida, ni tampoc ha fat res per a millorar la vida dels demés, fins que rep una carta del nen africà. Aleshores comença, potser per primera vegada a coneixer’s a si mateix i la vida que ha portat.

FITXA DIDÀCTICA

    Pel·lícula:
    A propósito de Schmidt

    Aspectes que tracta:

Envelliment. Jubilació. Pèrdues. Adaptació als canvis.
    Objectius d’aprenentatge:
  • Identificar els sentiments que acompanyen la jubilació.
  • Analitzar la resposta social davant la jubilació i els jubilats.
  • Analitzar els sentiments de pèrdua davant la mort de la parella (aprox.65 anys).
  • Valorar la importància de l’adaptació als canvis (jubilació, mort de la parella, etc).
    Continguts teòrics que recolza la pel·lícula:
  • La jubilació: significació personal i social.
  • Jubilació i envelliment.
  • Adaptació als canvis en l’envelliment.
  • Autorealització en l’envelliment.
    Preguntes per estudiar i fixar conceptes:
  • Què pot implicar la jubilació?
  • Existeix alguna relació entre jubilació i envelliment?
  • Es important adaptar-se a la nova condició de jubilat i què pot ajudar?

18 d’abr. 2010

Sabem envellir? - 7 maig - "A propósito de Schmidt"

Una pel•lícula per reflexionar sobre la vida d'un mateix i si sabem envellir





Hi ha quelcom en el senyor Schmidt que el converteix en un ésser odiós, miserable, profundament ordinari.

Potser aquest quelcom sigui la seva pròpia vida, tan normal, tan plana, una vida que, sense dubtes (i potser aquesta sigui la raó que el converteix en un ésser odiós) podria ser la de qualsevol de nosaltres, la de qualsevol ser humà comú i corrent.
 
Interpretat pel sempre enlluernador Jack Nicholson, el senyor Schmidt funciona com un cru mirall cap enfora de la pantalla; la seva personalitat, el seu modus de viure la vida, és un missatge per elevació, tan subtil com esmolat, al cor de segurament molts espectadors que esperaven veure en el film la història que es resisteixen a viure en carn pròpia.

"Les confessions del Sr. Schmidt", tercera pel•lícula del director Alexander Payne, transcorre amb certa resignada malenconia. Retrata un moment crucial en l’historia de Schmidt, un típic ciutadà nord-americà, recentment jubilat, casat des de gairebé tota la vida amb una dona a qui pràcticament no coneix, propietari d'una casa, una auto, una casa de rodes, i pare d'una filla que està a punt de casar-se. Així, sense oferir cap resistència, enmig d'aquesta estructura quotidiana, el Sr. Schmidt planeja sense realment planejar el pas d'un dia darrere l'altre fins que tot acabi alguna vegada, sense pena ni glòria.
 
De sobte, un migdia, el protagonista torna al seu domicili i troba a la seva esposa morta. A partir d'aquí, prenen veu i forma certes molestes preguntes que venien guaitant als seus pensaments.
 
Les respostes a aquestes preguntes no llancen més que una sentència contundent i lúcida: des d'aquest moment, el Sr. Schmidt adquireix consciència que va viure una vida infeliç, que encara és infeliç, i pren la decisió de no resignar-se a això.
 
Així que es puja a la casa de rodes i emprèn un viatge amb objectiu definit: evitar que la seva filla contregui matrimoni amb el mediocre venedor de llits d'aigua que la pretén com a dona.
 
És en aquest punt d'inflexió que comença la pel•lícula que Payne vol contar, i a la que el genial Nicholson li posa el cos.
 
Es tracta d'aquest viatge a la casa de rodes que Schmidt emprèn, a la recerca de la seva filla, però també del seu passat, de llocs que van marcar la seva infància –com casa seva de la infància convertida en trist comerç de venda de pneumàtics–.
 
El trajecte és un fragment clau en la pel•lícula, sobretot per les expectatives que genera en l'espectador las noves aventures que el Sr. Schmidt va aconseguir per a la seva vida. Com a espectador, ser testimoni de l’inici del protagonista, de la seva lluita per trencar la monotonia que va marcar la seva vida, també pot ser pensat com una lluita compartida.
 
En "American beauty", pel•lícula amb alguns punts coincidents, el personatge de Kevin Spacey aconsegueix destruir els motlles d'una vida estereotipada i mor amb un somriure, conscient d'haver pogut torçar la voluntat al destí. En Les confessions..., el Sr. Schmidt es desfà en intents, però no pot evitar caure en la seva pròpia decadència; les seves pors, els seus lligams, la seva incomprensió són massa per a ell. Aquesta càrrega de frustració constant és presa amb ironia i bona dosi d'humor per part de Payne, que a més de treure el millor de Jack Nicholson, també aconsegueix agregar-li a la seva cinta un toc personal que parla del seu mode de veure el món.
 
Com un viatge, la pelicula comença i acaba, però mai aquest final és del tot definitiu. No és la pel•lícula que tots volem veure, perquè simplement es tracta del retrat d'una vida que ningú no vol viure, però que molts viuen.
 
Per això, l'experiència de veure la cinta de Payne és com crear-se un petit espai per dialogar a través d'ella amb un mateix, preguntar-se algunes coses que per òbvies van quedar en l'oblit, i tractar de trobar un camí que porti a trobar respostes.
 
El Sr. Schmidt no les té, es va recordar tard de buscar-les. En aquest buit de solucions didàctiques, potser, pugui arribar a percebre's un punt de partida.

9 de març 2010

Video Cançons "La Novia Cadaver"





http://www.youtube.com/watch?v=KNpT1gDcjRI

La novia cadáver

Per Yolanda Aguilar - 05/03/2006

Cartell de la pel·lícula

Victor s'ha de casar amb Victoria, un matrimoni de conveniència. Quan el dia de l'assaig de la boda fuig espantat, ressuscita accidentalment una jove novícia morta i es troba que aquesta el reclama en matrimoni. Per a ell, el Més Enllà és una alternativa divertida i colorista a la vida monòtona del seu poble, on la seva promesa també espera que faci honor al compromís matrimonial contret prèviament amb ella.

Podria escriure aquesta critica de genolls davant del ordinador per mostrar la meva admiració per Tim Burton, però a part de ser una inutilitat perquè no em veuríeu, una ja comença a tenir una edat per castigar els seus ossos amb tortures innecessàries.

Si us va agradar Pesadilla antes de navidad, no us podeu perdre aquest treball magistral d’animació Corpse bride (que aquí s’estrena com La novia cadáver). Un triangle amorós encarnat pels dobles animats de Johnny Depp, Helena Bonham-Carter i Emily Watson, els seus actors de sempre. L’última aventura animada d’aquest director de natural despentinat insisteix en els conflictes entre el món dels vius i el dels morts, i permet a Tim Burton i al seu equip posar en marxa la seva imaginació. Burton s’inspira en un conte tradicional rus i recupera moltes de les característiques dels personatges que li van donar l’èxit de crítica i públic en aquella Pesadilla... Els personatges han estat creats simultàniament pel mateix Burton i per Carlos Grangel.

Una pel·lícula d’estètica meravellosa que van des del Gòtic tenebrós amb referències a Gaudí, els pintors simbolistes anglesos i el folklore mexicà. El món dels vius avorrit i grisos, mentre que el món dels morts té l'alegria i el color. Un altre tema destacat és la música d’un altre dels habituals de Tim Burton, Danny Elfman. Hi trobareu tot el que caracteritza la fantasia Burton i que adoren els seus fans. L’amor, la ironia, cançons, números musicals (impressionant la banda dels esquelets), romanticisme, el gust pel macabre...Burton 100%.

Una petita joia que no us heu de perdre. Una estona deliciosa en el món fantàstic d’aquest home que treu romanticisme fins i tot, del món dels morts i que ben segur us farà sortir del cinema amb un somriure als llavis. I si podeu, millor en versió original.

http://www.lafinestradigital.com/critiques/cine/060305noviacadaver.htm

1 de març 2010

“…amb tantes organitzacions cuidant de nosaltres, és impossible que ens passi res”




Jimmy T. Murakami, que ja havia treballat en el gènere de l'animació per a televisió, però que també havia fet un parell d'incursions en el de la ciència ficció per a la pantalla gran, amb personatges reals (el seu últim treball llavors, havia estat “Els set magnífics de l'espai”, rodada sis anys abans), va reparar en el potencial de la novel·la gràfica que Raymond Briggs havia creat el 1982.


En els 80, la anomenada “Guerra freda” entre Estats Units i l'URSS, continuava en vigència, i l'amenaça d'una guerra nuclear continuava planant sobre el nostre planeta.
La novel·la de Briggs, (escriptor i dibuixant britànic de literatura infantil), era la recreació d'un Apocalipsi mundial vist des de la perspectiva d'una parella de jubilats anglesos.

Raymond Briggs, que va escriure el guió de la pel·lícula, i Murakami com a director, van unir forces per portar a la pantalla una història adulta de dibuixos animats, que va exigir un gran esforç per part d'un nombrós equip tècnic.
Van utilitzar renovadores tècniques d'animació, i van construir maquetes de la casa en què es desenvolupa la història, en tres dimensions, i de pannells desmuntables, filmant en primer lloc aquests escenaris, fotograma a fotograma, projectant després els dibuixos realitzats a mà (prèviament filmats com a diapositives) sobre ells, i tornats novament a filmar, per a l'acabat que podem apreciar en la pel·lícula.

Si Murakami va estrenar “Quan el vent bufa” el 1986, aquest mateix any, el 26 d'abril, es va produir l'accident de la Central Nuclear de Chernobil, que va alliberar material radioactiu, en una quantitat estimada en 500 vegades superior a l'alliberada per la bomba atòmica que es va llançar en Hiroshima el 1945, i que va provocar alarma a nivell internacional, en detectar-se radioactivitat en països d'Europa septentrional i central.

Oportuna per a aquell moment, i gens desfasada per als temps actuals, ens mostra, a través de la solitària parella de jubilats que resideix en la seva caseta de camp anglesa, el desprotegit, que en qualsevol lloc del món, pot trobar-se un ciutadà de peu, quan els seus governants decideixen començar una guerra.
La pel·lícula comença amb unes seqüències d'imatges reals, que ens mostren una situació de conflicte, i que tot seguit donen pas a la presentació de James Bloggs (un dels dos protagonistes), que llegeix en el periòdic la informació de l'enfrontament entre orient i occident, que està a punt de desembocar en guerra.

A partir d'aquí ens fiquem de ple en la tranquil·la i bucòlica vida de Jim, i la seva esposa Hilda, que està començant a alterar-se a causa de les notícies que van arribant a través dels mitjans de difusió.
La parella viu l'un per a l'altre. Jim està jubilat, i imaginem que sempre ha estat el sosteniment econòmic de la casa i el cervell pensant de la parella. Hilda haurà estat la perfecta esposa que haurà esperat el seu marit amb l'àpat calent, la llar immaculada, i que haurà preparat puntualment el te a les cinc de la tarda. S'han complementat durant tota la seva vida, es estimen, i encara estan enamorats.

Des del principi sents empatia per aquests ancians que parlen amb un cert to despreocupat i infantil del que està a punt de succeir-li al món. El seu to no significa despreocupació. Estan preocupats, i han viscut ja una altra guerra, però veiem que no aconsegueixen a comprendre la magnitud d'aquesta que es va a desencadenar. No entra en les seves senzilles ments el que pot succeir, si aquestes bombes nuclears arriben a ser detonades.
I és en aquest punt, quan comencem a captar el missatge del que ens estan contant Murakami i Briggs. Jim i Hilda, portats a un extrem d'innocència, ens representen a tots els ciutadans, innocents també, i ignorants dels amagatalls polítics i del que es cou a les nostres espatlles, i que poden derivar, com en la pel·lícula, en una tragèdia mundial.

En aquest moment estarem tan sols com ells, i seran els mitjans de comunicació els que ens faran saber les directrius dels nostres governants per enfrontar-nos a aquest conflicte, deixant-nos molt clar cap a on hem de mirar per veure el nostre enemic, encara que no tinguem ni idea d'on està, i ni tan sols de qui és.
Però la parella té confiança en el seu govern. Els seus diàlegs patrioters a llarg del film ens ho demostra.

Els seus dirigents són els triomfadors en la confrontació de la II Guerra Mundial. Parlen d'ella, idealitzant-la, i lloen els seus resultats, i el “progrés” aconseguit després d'ella.
La preparació per part de Jim, del refugi que suposadament va a protegir-los, seguint les indicacions d'uns fullets divulgatius que ha repartit el govern i d'altres municipals que tornen boig a l'home, perquè no coincideixen en els passos a seguir, ens mostra també la forma en què se “contenta” a la ciutadania: “Pren aquest fullet d'instruccions, i a córrer”. No hi ha més. Veiem com Jim construeix aquest fràgil refugi amb unes portes a la paret, i el matalàs del seu llit, mentre la ràdio va retransmetent les últimes notícies de la imminent guerra, fins que comuniquen que aquesta ja ha esclatat. Les imatges següents són esglaiadores, encara que es limitin tan sols a mostrar-nos la devastació que provoca la bomba als voltants de la casa dels Bloggs.

Quan l'ona expansiva arriba a la caseta, tot es ralentitza, i s'atura en la fotografia de bodes de la parella, que s'obre al passat per mostrar-nos a Jim i Hilda de joves en els moments més plens de les seves vides.
Tot es calma, queda la pluja radioactiva, i la parella ha sobreviscut. El que segueix no és desesperació, ni tan sols conformisme. És viure quan el món ja no és món, però intentant que ho sigui, passi el que passi. La parella continua endavant repetint les pautes de la seva vida, ja anterior.

Cal prendre el te… netejar la pols… sortir al jardí. Semblen no conscienciar-se del que succeeix. I de que serviria? Els serviria de alguna cosa continuar “protegits” després de les portes que componen el seu refugi? Ens serviria a nosaltres, conscienciats o no?

A mesura que avança la pel·lícula, escoltarem diàlegs que irradien surrealisme, i que en ocasions ens poden resultar irritants per la seva ingenuïtat. La seva bona fe i la seva senzillesa acosten a un optimisme caricaturesc, però és la manera que utilitzen els seus creadors per suavitzar-nos un tema tan compromès, com és la destrucció massiva a causa d'una guerra nuclear.
No se'ns mostra l'última ranera col·lectiva. Jim i Hilda són aquesta ranera. El resultat de l'estupidesa. La d'ells, i la de tota l'espècie humana. La bomba no sols ha devastat l'entorn del seu habitatge, arruïnant les seves vides i reduint a pols el seu món, perquè encara que ells s'entestin en no veure-ho, el resultat manifesta allò absurd de la seva confiança en uns governants que no han mogut un dit per evitar l'holocaust.

Esglaiadora, realista, crua, trist, tendra, antibel·licista… “Quan el vent bufa” ens parla de la vida, de l'optimisme, de l'amor, de la guerra, de la mort… I tot això amb tan sols dos dibuixos animats en la pantalla. El que ens demostra que quan se sap el que es vol transmetre, i com fer-ho, no fan falta els noms de grans actors en els títols de crèdit per tocar la nostra sensibilitat. Poques vegades uns personatges han pogut acostar-se tant a nosaltres com Jim i Hilda, amb les seves petites misèries i grandeses.


Cal esmentar la seva interessant banda sonora, a càrrec de diversos dels solistes i grups de pop i rock més destacats d'aquell moment. Gènesi, Roger Waters, Pink Floyd i David Bowie, es van encarregar de subratllar l'acció de la pel·lícula amb la seva música.
I també és digne d'esment, el seu doblatge al castellà (per als menys puristes que no vulguin escoltar-la en v.o.). Irene Gutiérrez Caba i Fernando Rey van prestar les seves veus a la parella protagonista, amb un resultat perfecte. En anglès, les veus són les de Jhon Mills i Peggy Ashcroft.

Inoblidable pel·lícula, i recomanable per a tot el que agradi del bon cinema.