Jimmy T. Murakami, que ja havia treballat en el gènere de l'animació per a televisió, però que també havia fet un parell d'incursions en el de la ciència ficció per a la pantalla gran, amb personatges reals (el seu últim treball llavors, havia estat “Els set magnífics de l'espai”, rodada sis anys abans), va reparar en el potencial de la novel·la gràfica que Raymond Briggs havia creat el 1982.
En els 80, la anomenada “Guerra freda” entre Estats Units i l'URSS, continuava en vigència, i l'amenaça d'una guerra nuclear continuava planant sobre el nostre planeta. La novel·la de Briggs, (escriptor i dibuixant britànic de literatura infantil), era la recreació d'un Apocalipsi mundial vist des de la perspectiva d'una parella de jubilats anglesos.
Raymond Briggs, que va escriure el guió de la pel·lícula, i Murakami com a director, van unir forces per portar a la pantalla una història adulta de dibuixos animats, que va exigir un gran esforç per part d'un nombrós equip tècnic. Van utilitzar renovadores tècniques d'animació, i van construir maquetes de la casa en què es desenvolupa la història, en tres dimensions, i de pannells desmuntables, filmant en primer lloc aquests escenaris, fotograma a fotograma, projectant després els dibuixos realitzats a mà (prèviament filmats com a diapositives) sobre ells, i tornats novament a filmar, per a l'acabat que podem apreciar en la pel·lícula.
Si Murakami va estrenar “Quan el vent bufa” el 1986, aquest mateix any, el 26 d'abril, es va produir l'accident de la Central Nuclear de Chernobil, que va alliberar material radioactiu, en una quantitat estimada en 500 vegades superior a l'alliberada per la bomba atòmica que es va llançar en Hiroshima el 1945, i que va provocar alarma a nivell internacional, en detectar-se radioactivitat en països d'Europa septentrional i central.
Oportuna per a aquell moment, i gens desfasada per als temps actuals, ens mostra, a través de la solitària parella de jubilats que resideix en la seva caseta de camp anglesa, el desprotegit, que en qualsevol lloc del món, pot trobar-se un ciutadà de peu, quan els seus governants decideixen començar una guerra. La pel·lícula comença amb unes seqüències d'imatges reals, que ens mostren una situació de conflicte, i que tot seguit donen pas a la presentació de James Bloggs (un dels dos protagonistes), que llegeix en el periòdic la informació de l'enfrontament entre orient i occident, que està a punt de desembocar en guerra.
A partir d'aquí ens fiquem de ple en la tranquil·la i bucòlica vida de Jim, i la seva esposa Hilda, que està començant a alterar-se a causa de les notícies que van arribant a través dels mitjans de difusió. La parella viu l'un per a l'altre. Jim està jubilat, i imaginem que sempre ha estat el sosteniment econòmic de la casa i el cervell pensant de la parella. Hilda haurà estat la perfecta esposa que haurà esperat el seu marit amb l'àpat calent, la llar immaculada, i que haurà preparat puntualment el te a les cinc de la tarda. S'han complementat durant tota la seva vida, es estimen, i encara estan enamorats.
Des del principi sents empatia per aquests ancians que parlen amb un cert to despreocupat i infantil del que està a punt de succeir-li al món. El seu to no significa despreocupació. Estan preocupats, i han viscut ja una altra guerra, però veiem que no aconsegueixen a comprendre la magnitud d'aquesta que es va a desencadenar. No entra en les seves senzilles ments el que pot succeir, si aquestes bombes nuclears arriben a ser detonades. I és en aquest punt, quan comencem a captar el missatge del que ens estan contant Murakami i Briggs. Jim i Hilda, portats a un extrem d'innocència, ens representen a tots els ciutadans, innocents també, i ignorants dels amagatalls polítics i del que es cou a les nostres espatlles, i que poden derivar, com en la pel·lícula, en una tragèdia mundial.
En aquest moment estarem tan sols com ells, i seran els mitjans de comunicació els que ens faran saber les directrius dels nostres governants per enfrontar-nos a aquest conflicte, deixant-nos molt clar cap a on hem de mirar per veure el nostre enemic, encara que no tinguem ni idea d'on està, i ni tan sols de qui és. Però la parella té confiança en el seu govern. Els seus diàlegs patrioters a llarg del film ens ho demostra.
Els seus dirigents són els triomfadors en la confrontació de la II Guerra Mundial. Parlen d'ella, idealitzant-la, i lloen els seus resultats, i el “progrés” aconseguit després d'ella. La preparació per part de Jim, del refugi que suposadament va a protegir-los, seguint les indicacions d'uns fullets divulgatius que ha repartit el govern i d'altres municipals que tornen boig a l'home, perquè no coincideixen en els passos a seguir, ens mostra també la forma en què se “contenta” a la ciutadania: “Pren aquest fullet d'instruccions, i a córrer”. No hi ha més. Veiem com Jim construeix aquest fràgil refugi amb unes portes a la paret, i el matalàs del seu llit, mentre la ràdio va retransmetent les últimes notícies de la imminent guerra, fins que comuniquen que aquesta ja ha esclatat. Les imatges següents són esglaiadores, encara que es limitin tan sols a mostrar-nos la devastació que provoca la bomba als voltants de la casa dels Bloggs.
Quan l'ona expansiva arriba a la caseta, tot es ralentitza, i s'atura en la fotografia de bodes de la parella, que s'obre al passat per mostrar-nos a Jim i Hilda de joves en els moments més plens de les seves vides. Tot es calma, queda la pluja radioactiva, i la parella ha sobreviscut. El que segueix no és desesperació, ni tan sols conformisme. És viure quan el món ja no és món, però intentant que ho sigui, passi el que passi. La parella continua endavant repetint les pautes de la seva vida, ja anterior.
Cal prendre el te… netejar la pols… sortir al jardí. Semblen no conscienciar-se del que succeeix. I de que serviria? Els serviria de alguna cosa continuar “protegits” després de les portes que componen el seu refugi? Ens serviria a nosaltres, conscienciats o no?
A mesura que avança la pel·lícula, escoltarem diàlegs que irradien surrealisme, i que en ocasions ens poden resultar irritants per la seva ingenuïtat. La seva bona fe i la seva senzillesa acosten a un optimisme caricaturesc, però és la manera que utilitzen els seus creadors per suavitzar-nos un tema tan compromès, com és la destrucció massiva a causa d'una guerra nuclear. No se'ns mostra l'última ranera col·lectiva. Jim i Hilda són aquesta ranera. El resultat de l'estupidesa. La d'ells, i la de tota l'espècie humana. La bomba no sols ha devastat l'entorn del seu habitatge, arruïnant les seves vides i reduint a pols el seu món, perquè encara que ells s'entestin en no veure-ho, el resultat manifesta allò absurd de la seva confiança en uns governants que no han mogut un dit per evitar l'holocaust.
Esglaiadora, realista, crua, trist, tendra, antibel·licista… “Quan el vent bufa” ens parla de la vida, de l'optimisme, de l'amor, de la guerra, de la mort… I tot això amb tan sols dos dibuixos animats en la pantalla. El que ens demostra que quan se sap el que es vol transmetre, i com fer-ho, no fan falta els noms de grans actors en els títols de crèdit per tocar la nostra sensibilitat. Poques vegades uns personatges han pogut acostar-se tant a nosaltres com Jim i Hilda, amb les seves petites misèries i grandeses.
Cal esmentar la seva interessant banda sonora, a càrrec de diversos dels solistes i grups de pop i rock més destacats d'aquell moment. Gènesi, Roger Waters, Pink Floyd i David Bowie, es van encarregar de subratllar l'acció de la pel·lícula amb la seva música. I també és digne d'esment, el seu doblatge al castellà (per als menys puristes que no vulguin escoltar-la en v.o.). Irene Gutiérrez Caba i Fernando Rey van prestar les seves veus a la parella protagonista, amb un resultat perfecte. En anglès, les veus són les de Jhon Mills i Peggy Ashcroft.
Inoblidable pel·lícula, i recomanable per a tot el que agradi del bon cinema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Participa, comenta, proposa... és un espai de debat.